Dimarts,23 d'abril de 2024
Associació de Veïns del Barri del Poble Nou de Vilafranca del Penedès

Prego 2007: Armand Beneyto i Alberó

Benvolguts amigues i amics del Barri del Poble Nou i de les vilafranquines i vilafranquins que avui us heu atansat fins aquí per escoltar les meves paraules.

D’entrada voldria expressar-vos com em plau i m’honora l’encàrrec de ser el primer pregoner de la vostra Festa de Barri, quan la Junta de l’Associació de Veïns va dir-me que havien pensat en mi, de moment no podia entendre massa que fos així, doncs per aquests entorns hi ha persones potser molt més capacitades per dur-ho a terme, però no podia ni volia dir que no. Des de aquell mateix moment el meu cap va començar a cavil·lar que el primer que tenia que fer era agafar el Pompeu Fabra i encarar-me de ple en la paraula PREGONER: Josep Maria de Sagarra, un dels més insignes poetes catalans, que era al mateix temps un dels escriptors en vocabulari més ric, no passava un sol dia sense fullejà el Fabra.

Cerco doncs, primer de tot la paraula PREGÓ:, de la qual hi ha dues accepcions:  1 “Discurs literari que hom pronuncia en públic en ocasió d’una festivitat o celebració”

M’agrada aquesta segona definició. I trobo:, CRIDA: “Publicació en veu alta per part d’un nunci de comunicacions o noves d’interès generals per els habitants d’una població”.

Això és el que jo necessitava! Això és el que en toca fer: Avui ací en funcions de nunci, en cal pregonar en veu alta, noves d’interès per els habitants del Barri del Poble Nou.

Aquest nunci, modest, però radicalment sincer, la formula així amb estil telegràfic: Amigues i amics del Barri del Poble Nou! Exulteu de joia perquè avui es la vostra FESTA! Una festa que supera de mesquineses polítiques i d’egoismes partidistes, una festa en la que demostreu any darrera any el vostre afany de superació, la companyonia del treball amb equip, i com no, l’esplai i l’esbarjo que deu acompanyar sempre aquestes manifestacions tan populars.

Aquí podria acabar jo la meva feina, he fet de pregoner, he fet la crida dient ben fort que era la vostra FESTA DE BARRI!. Però una indefugible cortesia m’empeny a continuar, potser per que hi ha altres aspectes a comentar, però la glossa serà breu, a fi que allò adjectiu no amagui allò substantiu, allò complementari no ofegui el que es essencial. 

Hom recorda moltes coses d’allò que pot representar per un barri la seva festa per haver-ho viscut intensament, Vaig ser fundador i primer secretari de l’Associació de Veïns del Barri de les Clotes i vam treballar de valent per la millora, en diferents aspectes, de tot aquell entorn. I com no, també vàrem començar la nostra festa i que per sort encara te una continuació.

En un país com el nostre tan donat a l’arrancada fàcil, però tan esquerp per a la persistència en el camí iniciat les festes majors i les festes de barris son potser una rara excepció. Podríem esbrinar les causes que han iniciat en la desaparició de tradicions i festes populars, potser en els canvis operats en la mateixa vida i en la manera de desenvolupar-se de la gent. Però malgrat aquests canvis les festes no han desaparegut doncs jo diria que fins i tot s’han envigorit, així doncs, podem dir amb una certa conformitat que les Festes de Barri amb totes les manifestacions que comporta són el clam sincer d’una part de la població en la seva més genuïna expressió popular, un esdeveniment important del passat, subratllat  per la transcendència d’una escaiença actual, és l’ocasió propicia per a la perpètua duració de les tradicions.

Jo que una bona part de la meva vida l’he passada quasi a l’altre banda de Vilafranca amb unes vivències de joventut, entre el carrer de Santa Magdalena, també carrer del Cementiri, i la Plaça Milà i Fontanls, també plaça dels Porcs o el Firal, molt possiblement que cap més plaça o carrer a Vilafranca tingui tres noms com aquesta, recordo perfectament quan de menut veníem a córrer per aquests llocs del Poble Nou, encara no urbanitzats, on tot eren terrenys despoblats amb moltes moreres on les seves fulles servien per donar de menjar als cucs de seda. Molt a prop d’aquesta plaça teníem el velòdrom on corrien el millors ciclistes del món, els italians Camilla i Camellini, els belgues Brunels i Decuixer amb els millors ciclistes del país, Cañardo, Plans, Capó, Bernardo Ruiz, Poblet, Clarós i alguns corredors locals i comarcals com el Rafeques, Marcé i sobre tot el Sans, l’home que mai arribava primer però que era una figura imprescindible en totes les carreres.

Aquí hi havia, fins fa ben poc, la Tonelleria de Boters un ofici que a principis del segle IXX junt amb guarnicioners i ferrers era allò que donava més feina a la vila. Aquí també va tenir lloc la primera “FERIA DEL VINO” el 1943 un esdeveniment important i per la qual hi van passar personatges molt rellevats. Indiscutiblement fou un fet internacional que donà nom a una vila que calia desvetllar-la doncs encara es trobava aixafada sota el pes de la passada lluita. Aquí s’hi va construir un restaurant que portava el Josep Soler, cafeter del Casal la Principal i un teatre on durant les fires si van fer infinitat d’activitats, principalment concerts de música on hi vaig participar amb la Capella de Música de la Trinitat, llavors jo tenia 11 anys.  Sempre recordaré la segona fira de l’any 1953 quan el governador de Barcelona entrava per inaugurar-la i la locutora amb veu forta va dir; “ En estos momentos el señor Governador acaba de entrar en el recinto de la fiera” es va entrebancar i va dir fiera es bes de feria,  o sia que l’engabiaven, va ser una anècdota molt comentada i que el mateix Governador la va riure amb ganes.

En aquell temps hi havia un caricaturista molt famós i bohemi que es deia Bon i va ser convidat a la primera fira, uns anys després el Bon el vaig conèixer personalment a Bilbao i li vaig recordà una frase que ell va dir en una tertúlia a la mateixa fira: “A mi en va caure una mosca al vi i vaig avorrir l’aigua”.

El Poble Nou poc a poc agafava un característica especial, la seva urbanització es produïa dins d’un marc on els preus de les vivendes eren els més alts de la vila, viure en aquest barri era tot un luxe perquè potser era diferent dels altres barris vilatans, era allà on les cases i els pisos creixien com a bolets, això va produir que el vell velòdrom, després de molts estira i arronsa, de raons i discussions de la problemàtica de l’opinió pública que no volia de cap de les maneres l’enderrocament d’un lloc esportivament històric, donés pas a la construcció d’un pisos que són el record on reposa en el fons dels seus fonaments aquella pista de bicicletes, on, com dèiem abans, els millors ciclistes del món hi varen donar milers de voltes. Es fa difícil de considerar el creixement urbanístic del Poble Nou d’una manera massa freda i detallada al mateix temps que ho feia la mateixa Vilafranca, si al principi semblava que els xiprers del cementiri frenaven l’expansió de les edificacions per aquell indret, ara s’ha vist que s’ha desbordat tranquil·lament , la ciutat dels morts i els xiprers no són per esfereir ningú. Per altra banda la via del tren que podia haver estat una barrera ja s’ha ultrapassat, i així com un temps l’aire del nord va esporuguir algú, avui les edificacions es multipliquen per aquella banda i més amb el soterrament de la via.

Quan toca a la vila la rifa de Nadal – 1928 – Vilafranca surt una mica de la seva vida lànguida i somorta i en neix primordialment el Poble Nou, amb una florida de edificis de poca alçada i torretes a desdir que es mengen, com més tard el velòdrom, l’antic camp de futbol i els seus entorns. Aquí, al Tívoli Vilafranquí, era un cafè i teatre, llavors a un extrem de la vila, per on havien passat moltes manifestacions teatrals i esportives. En el seu saló vuitcentista s’hi havia fet de tot: cine, atraccions, teatre, “varietés”.  Raquel Meller el 1912 hi va fer unes sessions que programaren gran enrenou. Aquí hi tingué el seu estatge social el Foment Sardanista. S’hi jugava a tenis i fou pista de patinar, actualment es un parc públic i un pulmó de la vila.

Tornant a la Festa del Barri del Poble Nou, un cop haver tingut el desig de navegar una mica per la idiosincràsia de la seva gent, podem dir que a la vostra festa, com a la dels diferents barris de Vilafranca, no teniu drac ferotge, ni gegants batejats amb nom de reis ni tot allò que comporta una barreja de balls folklòrics que són el símbol adient de qualsevol Festa Major. Però si teniu, havaneres, balls, xocolatada, un pregó i un castell de focs d’artifici que fa filigranes pel cel xop de llum embadalint a tots aquells que el contemplen  i on cada espetec porta un record de passades vivències, i també teniu una gent, la junta de la vostra Associació de Veïns, entossudida  en lluir de festa, any darrera any, el vostre barri.

A mitjançant del segle IXX a les festes dels pobles no hi havia pregons, però es llegien, principalment als pobles rurals, “ELS SERMONS”  un d’ells l’he trobat al llibre de Xavier Fàbregues, TRADICIONS I CREENCES DELS CATALANS, l’actor i poeta Josep Robreño en va donar a conèixer alguns que transcriu l’actor i que hem recollit més per la curiositat que per la seva incidència literària trasmudada a l’època.

Diuen així:

“L’espistola en sapiència del llop i la cabra.

La cabra pels seus pecats tenia el genolls pelats,

Per la seva pena, la panxa sota l’esquena

Pels seus pensaments la barba sota les dents

Per la seva culpa tenia la cua curta.

El llop li diu a la cabra.

Vine fins aquí, una cosa et vull dir.

Massa se’t menjaries.

“Flistis, flostis, no em llambrostis, espinella i entum.  

Paraules de l’Apòstol Sant Pau:

Les dones que van a sarau porten merda a la camisa, vostès els la llepaven.

Sant Agustí traieu-me la dona d’aquí, o si no os la compinxo.

Salomó, porteu-mela cap aquí que per peluda no en fa pas por”

Això però es del segle IXX, ara es fan pregons, com aquest que pot ser més o menys encertat, i el barri s’omple de música i d’espectacles. Així doncs podem dir amb una certa conformitat, que les festes de barri, amb totes les seves manifestacions que comporta, són el clam sincer de la part d’un poble en la seva més genuïna expressió popular, un esdeveniment important del passat, subratllat per la transcendència  actual, es l’ocasió propicia perquè perdurin les tradicions.

En el Penedès agrícola, englobat dins de la Catalunya mediterrània, algun erudit diu amb raó, que les festes d’ahir són les festes d’avui. La vostra doncs, és una festa tradicional, però sobre tot senzilla i d’avui. I això continua perquè el treball queda fet, i sobre tot m’atreveixo a dir que les festes de barri no són per explicar-les, són per ser-hi i deixar-te dur.

No se si us heu parat mai a llegir un monòlit que hi ha al camí de Sant Miquel a Montserrat, són uns mots de Joan Maragall.

Diuen així:

“Esforçat en el teu quefer, con si cada detall que pensis, de cada paraula que diguis, de cada peça que posis, de cada cop de martell que donis, depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depent, creu-ho”

I ara deixeu que acabi de la mateixa manera que he començat, fen de NUNCI:

Senyores i senyors, amigues i amics del Barri del Poble Nou, exulteu de joia perquè ara comença la vostra Festa.

Bona nit a tothom. 

Armand Beneyto i Alberó, Vilafranca del Penedès, Barri del Poble Nou, 14 de juny de 2007