Diumenge,16 de juny de 2024
Associació de Veïns del Barri del Poble Nou de Vilafranca del Penedès

Pregó 2012: Eloi Miralles i Figueras

PREGÓ FESTA POBLE NOU 2012

Benvolguts convilatans, veïns de Poble Nou (i els que no ho sou també, esclar).

La sorpresa inicial que vaig tenir quan la Fina Milà, presidenta i amiga, em va proposar d’adreçar-vos unes paraules que donessin el tret de sortida a les festes d’enguany, es va mudar, ben aviat, en satisfacció, per l’honor que representa el fet de trobar-me, ara i aquí, com a pregoner, lluïnt com a mèrit principal, tal com diu el programa, el fet de ser, certament, un veí del barri. I és que el Poble Nou és i ha estat el meu barri durant una bona part de la meva vida. Perquè, tot i haver nascut a la Barceloneta, quan tenia 15 anys ja vaig anar a viure amb la família a la casa del darrere de l’antiga benzinera Medina, inaugurada uns anys abans. Ja de casat, vaig residir deu anys al centre, però es veu que devia enyorar passades vivències i, a la fi, el destí em va retornar a la carretera de Moja, on ja hi porto gairebé trenta anys.

Precisament, la carretera de Moja m’evoca alguns records d’infantesa quan, justament pels terrenys del voltant d’allà on visc, davant del bosquet de pins del comte Moy, anava amb els amics a veure els soldats -provinents de la desapareguda caserna del regiment de Sanitat Militar, ubicada a la Rambla- com feien la instrucció reglamentària. No és que fos un espectacle per a sucar-hi pa, ni molt menys, però tampoc no hi havia massa cosa per triar en aquella època. Al mateix indret -nosaltres en dèiem el “Camp Vell”-, quan els soldats ja no hi eren, organitzàvem algun partidet de futbol, amb unes porteries tan senzilles com les que resultaven de posar tres o quatre pedres, més o menys gruixudes, una al damunt de l’altra, i jugant amb alguna pilota que els infants d’avui dia potser no voldrien ni regalada. I ja que he parlat del comte -d’en Carles de Moy i de Prat- crec que fa bo de recordar que, malgrat que durant aquella guerra incivil del 36 els de casa seva van perdre el vell casal familiar del davant de l’Ajuntament -que fou enderrocat per tal d’engrandir la plaça de la Vila- ell no va tenir cap mena de recança, anys a venir, a facilitar la venda d’una part de les seves propietats per tal que fos instal·lada l’Escola Montagut al bell mig d’aquell majestuós bosc de pins -i també de xiprers- que havia esdevingut, al pas dels anys, no solament un lloc de trobada, de passeig o de trifulgues amoroses, sinó també un autèntic pulmó per a la Vilafranca que esguardava la part més baixa del Penedès. Al llindar d’aquell boscatge i a tocar també de la carretera de Tarragona hi havia ca l’Abad, una finca senyorívola, presidida per una casa d’estiueig, amb torratxa inclosa, que disposava d’una pista de tennis reglamentària, arranjada per allà a mitjans dels segle passat, i on una part de la joventut vilafranquina benestant feia de les seves amb la raqueta corresponent.

Sé que ara no descobriré res, perquè és cosa sabuda i ja ho va recordar l’any passat el meu predecessor, l’amic Josep Badell. Però jo també ho he de dir: que una bona part del Poble Nou va créixer gràcies al fet que, l’any 1928, el número 39.923 de la rifa de Nadal, que jugava la Societat La Principal -el popular Casal– va resultar agraciat amb el tercer premi. Aleshores, un bon nombre de vilafranquins -que van treure, com a mínim, 3.500 pessetes- van poder estrenar una caseta o, en el millor dels casos, una torre. La sort amb la loteria va servir també, en part, per urbanitzar el passeig de la Via, una actuació que es deu a la iniciativa del llavors alcalde Joan Alvarez de Sisternes. Inicialment, es construí una tanca de fusta que anava des de la Creu de Santa Digna fins gairebé el que és ara el pont de Moja, que no fou enllestit fins després de la guerra. Mentre va durar aquesta, la gent, per necessitat, anava arrencant les fustes d’aquella barrera per tal d’escalfar-se a casa. No hi ha res a dir, perquè la llenya i el carbó devien anar molt escassos. En canvi, em sembla molt més disbaratat el fet d’haver expoliat una bona part de l’arbrat de l’esmentat passeig, que porta el nom de Rafael Soler, arran del cobriment de les vies -no gaire ben ressolt al meu entendre- que Vilafranca ha hagut de patir en les darreres dècades. A banda de poder estirar les cames, al passeig de la Via s’hi anava, en bona lògica, a veure passar els trens, tirats per màquines de vapor i, més modernament, per les elèctriques. Quantes vegades, de nanos, no ens havíem entretingut a comptar el nombre de vagons de carga que aquelles atàviques i ennegrides locomotores arrossegaven feixugament!… I a l’altra banda de la via, pràcticament isolat, hi havia -i encara hi ha, per sort- el Parquet de l’avi Bolet, un autèntic lloc de culte i d’art creatiu, amb plantes i floretes a desdir, ara mig engolit per l’encara novella urbanització de la Girada.

Abans he parlat de futbol i potser tocava dir que els equips de casa nostra, amb el F.C.Vilafranca al capdavant, abans d’anar a raure a l’estadi de la Creu de Sant Salvador, van haver de passar pel calvari d’altres camps menys ben dotats. El primer fou el que ara tindríem més a prop d’aquí, on hi ha la finca de cal Sendra, també proper a la malaguanyada Font de la Mandra, un espai tristament desaparegut de l’escena ciutadana per tal d’afavorir -deien- la circulació de vehicles. Bastida per un tal Boada -un treballador de la companyia d’Aigües de Vilafranca- el nom de la Mandra al·ludia al fet que van trigar tres anys a acabar-la. Després la van canviar per una mena de torreta metàl·lica de grans dimensions, però, què hi farem! I el segon camp, que encara es va fer servir un cop acabada la guerra, era situat als terrenys de cal Mero, on després construiria la seva casa la família Casanellas dels transports. Continuant amb l’esport, em cal parlar encara de l’enyorat Velòdrom, una altra de les singularitats que Vilafranca hagué de perdre irremeiablement ja fa temps. Inaugurat el dia de Sant Joan del 1935 -gairebé dos anys després que haguessin estat fundades dues entitats directament entroncades amb l’esport de la bicicleta: l’Esport Ciclista Vilafranquí i la Secció Ciclista del Centre Excursionista-, de bon començament el nostre Velòdrom era de terra; però, acabada la guerra, el van encimentar i ja va esdevenir actiu per la Festa Major del 1939. Hi havien passat els millors corredors ciclistes del moment, des dels Cañardo i Trueba, Camille i Camellini, Vietto, Clemens o Magerus, fins als Poblet, Iturat, Ametller i Esmatges, sense oblidar el mallorquí Timoner, el campioníssim del ciclisme rere moto, ni tampoc el venedor de gra vilafranquí Jaume Sans i Aragonès, que corria fent de llebre per incitar els altres a accelerar més (després, però, es retirava discretament). Sans era, a més, l’autèntic animador de les curses. Es conta que quan competia només amb corredors de la comarca o de menor categoria, quasi bé sempre els guanyava i que, llavors, com a premi especial, li donaven mitja dotzena de plàtans. Al Velòdrom s’hi feien carreres, individuals o per equips, de 6, 12 i 24 hores, sempre amb bona afluència de públic. També s’hi practicava l’atletisme, i el basquetbol, el tennis, el voleibol i un incipient hoquei damunt patins, quan encara es jugava amb disc, en comptes de la piloteta rodona actual. Dissortadament, els cinc propietaris del Velòdrom van acabar venent-lo, el 1964, a l’entitat d’estalvi pionera a la vila, la qual cosa provocà que, per desgràcia, fos enrunat sense remissió. Durant un temps, es va parlar de construir-ne un de nou, però el pojecte no s’arribà mai a concretar.

Al Poble Nou hi havien trobat aixopluc entitats que avui ja no hi són, com ara l’Ateneu Obrer Vilafranquí, la Clínica de Sant Ramon, el Celler Cooperatiu i l’Estació Enològica. Situat al carrer del mateix nom i fundat el 1885, l’Ateneu -el solar del qual havia estat cedit per Pau Ayxelà, el seu propietari, l’any 1897- tenia com a finalitat la d’aixecar el nivell cultural del món obrer vilafranquí; fou incautat, malauradament, pels franquistes, l’any 1939. Ben segur que entre els presents avui aquí, en trobaríem més d’un nascut al centre hospitalari que ja he esmentat, la Clínica de Sant Ramon, que havien fundat uns quants metges (la majoria eren vilafranquins) de la Mèdica Comarcal, per allà l’any 1954; o potser també podríem descobrir algú que s’hi va fer operar l’apèndix o bé li van enguixar la cama o que, tal volta, li van treure les glàndules. El Celler Cooperatiu -inaugurat l’any 1933, amb el nom de Sindicat Agrícola de Vilafranca- fou visitat pel president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, aquell mateix any, i subsistí al barri fins a començaments d’aquest segle, quan fou traslladat a la falda de la muntanya de Sant Pau, abans de ser absorbit finalment per Covides. I pel que fa a l’Enològica -el nom complet era el d’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca del Penedès- cal dir que fou fundada el 1903 i que va dur a terme una labor molt dilatada i fecunda, reconeguda arreu; tanmateix, també cal doldre’s d’aquella incongruent barrabassada urbanística que suposà la substitució de la bonica façana original i d’altres equipaments interiors, pràcticament a tot l’edifici, de la qual fou objecte fa algunes dècades, i que comportà també la desaparició del rellotge, el qual, tot i que no coincidia gairebé mai amb el del campanar de Santa Maria, quan ambdós donaven les hores, era, si més no, un bon referent per a tots els seus encontorns. La campana, tanmateix, encara ha subsistit al pas del temps, amb el seu artístic campanaret de forja que corona tot el conjunt. Precisament, de l’Enològica guardo un altre record d’infantesa quan, davant de l’edifici, amb tota una munió de canalla portant les banderetes de ritual, no ens va quedar altre remei que anar a rebre el General Franco, el dia 4 de juny del 1949, quan el dictador va visitar Vilafranca. Aleshores, el carrer d’Amàlia Soler, com tants d’altres a la vila, encara estava per asfaltar i amb les característiques passeres de pedra plana per poder travessar-lo sense enfangar-te els dies de pluja. Sembla que va ser en una d’aquestes passeres, a l’alçada del carrer de l’Ateneu, on va ensopegar el portador del Gegant, per la Festa Major de l’any 1940, la qual cosa va suposar haver de canviar-li la cara al nostre Ferragut. I pel que fa a la Geganta, tampoc no s’ha pogut escapar de patir alguna caiguda; la més sonada fou la del 31 d’agost del 1960 i diuen que va tenir lloc pels voltants del Tívoli, precisament; i també en aquest cas, l’Elisenda es va veure obligada a canviar de fesomia.

Un altre element arquitectònic a destacar és aquell que va contribuir a canviar les habituds religioses dominicals de molts dels veïns del Poble Nou. Em refereixo, evidentment, a l’església (abans capella) de la Mare de Déu de Fàtima -o de Fàtima, ras i curt- que es va començar a construir l’any 1953. Fins llavors, l’únic edifici religiós del barri era la capella de l’Església Evangèlica Baptista -dels Protestants, com en dèiem col·loquialment-, constituïda, a Vilafranca, l’any 1931; una institució que ha promogut encertadament, a més, una llar d’avis al mateix carrer d’Amàlia. Però arran de la devoció popular que inspirà l’entronització a la vila -i a molts indrets del Penedès i de Catalunya- de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima, que fou passejada en processó, l’any 1952, pels carrers vilafranquins, hom va veure la necessitat de dotar al barri del Poble Nou d’un nou centre de culte per als catòlics. Amb tot, per la Fira del Vi de l’any 1953 encara no s’havien acabat les obres i això va possibilitar que mentre va durar el certamen la capella pogués albergar l’estand de la “Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos”. Finalment, amb l’import de diverses donacions i amb una rifa combinada amb la dels cecs, l’església es va poder enllestir i fou inaugurada abans d’acabar l’any. I no solament això, sinó que, fins i tot, es van poder comprar els terrenys adjacents de cal Ramoneda que, anys a venir, foren venuts per a construir-hi pisos; i amb l’import de la venda es va pagar la construcció de la nova casa parroquial, als peus del campanar de Santa Maria. Actualment, com és sabut, a les cofessions catòlica i protestant, presents al barri, cal afegir-hi la dels adeptes a l’Islam, que tenen el seu punt de trobada a la mesquita que van arranjar a tocar del pont de Moja.

I el fet d’haver parlat de la Fira del Vi -oficialment “Exposición y Feria Oficial de la Viña y del Vino”- del 1953, em porta inevitablement a dir quatre coses sobre aquest paratge de la vila on ens trobem ara mateix: el nostre benvolgut i entranyable parc Tívoli, sense cap mena de discussió el centre neuràlgic del Poble Nou, que ha estat lloc d’esbarjo de totes les generacions de convilatans que l’hem pogut gaudir des que va obrir les seves portes a finals del segle XIX. Als inicis, era un espai de propietat particular, amb cafè, jardí, teatre i pistes de tennis i de patinatge. A partir del 1920, acollí l’Escola Montessori, amb el nom singular de “Casal de Nens”. Amb anterioritat, l’altre Casal, abans d’instal·lar-se a la Rambla petita, havia començat precisament aquí, ves per on, la seva singladura; i el Foment Sardanista també hi tingué el seu estatge social abans de la guerra. Després d’aquesta, quan es preparava la primera Fira del Vi, la de l’any 1943, l’Ajuntament aconseguí, després de moltes gestions, adquirir el parc, gràcies també, tot s’ha de dir, a les facilitats que va donar el seu propietari, el senyor Galiano. Aquesta primera fira, que també va poder comptar amb una espaiosa zona cedida per l’empresa “Toneleria Mecànica” -coneguda popularment com Els Boters- va rebre la visita dels ambaixadors alemany i anglès provinents de Madrid. En relació amb aquest últim, cal dir que aquesta circumstància va permetre que es pogués tocar, a Vilafranca, l’himne del Regne Unit, per primera vegada a tot l’Estat espanyol. La cosa va anar així: tot i que a l’hora del dinar oficial dedicat a l’ambaixador britànic no es va permetre que l’orquestra interpretés l’himne del seu país (cal tenir en compte que, en plena Segona Guerra Mundial, els interessos franquistes es decantaven clarament a favor dels alemanys), a la tarda, quan el seguici va visitar la basílica de Santa Maria, l’orgue sí que el va fer sonar, davant la sorpresa general i el beneplàcit dels hostes anglesos (l’organista en qüestió fou l’arquitecte Josep Brugal). Antoni Güell Cortina va ser el director d’aquella fira primigènia, quan Manuel Benach era el batlle de Vilafranca, i aconseguí sanejar-ne l’economia amb la rifa d’un cotxe que, movent tots els fils de les influències, li havien proporcionat des de la capital espanyola. L’Antoni Sabaté Mill hi va estrenar llavors “La Taberna de la Novena Columna”, una obra teatral de la seva autoria i, al costat del teatre, pura coincidència, hi havia la Taverna del Lloro que, més tard, es traslladà a la carretera de Tarragona. Deu anys més tard de la primera, el 1953, les tasques de direcció de la segona Fira vitivinícola les va assumir Martí Güell, germà de l’anterior, quan presidia el consistori Manuel Guilamany. Les pluges van malmetre, en part, l’èxit d’aquesta nova edició que, en alguns aspectes, fou un calc de la primera. Per cert que també cal dir, en aquest punt, que un interessant mural al·legòric a la Fira del Vi, dissenyat per l’amic, també veí nostre, Carles Casanellas, i obrat al taller de l’acreditat ceramista valencià, afincat a Barcelona, Juli Bono, decora la casa de pisos més alta d’aquests verals (la que tenim aquí al costat i que acull un casal d’avis). El servei de restaurant que hi havia a l’interior del parc Tivoli va durar fins a la tercera Fira del Vi, la del 1963, que va comptar amb el lideratge d’Esteve Rexach, quan ja era Lluís Melo l’alcalde de la vila, el mateix any, per cert, de la inauguració del monument Als Castellers, amb tot l’enrenou polític que van permetre les declaracions del pare abat de Montserrat, Aureli Escarré -que va beneir el petri pilar de Josep Cañas- al periòdic francès “Le Monde”. El 1964 es va procedir a la demolició de les parets que tancaven el Tívoli i aquest esdevingué un espai obert de dia i de nit; alhora, es van plantar uns quants pins allà on hi havia hagut el restaurant. Uns anys abans, el 8 de desembre del 1960, amb motiu de la celebració del “Dia de la Mare”, s’hi havia celebrat un festival extraordinari, amb la presència dels Gegants (també n’hi havia uns de petits, els de cal Cervera), alguns dracs, els Bastoners, els Falcons, els Castellers, una Banda de música i alguns grups relacionats amb el món de les motos; en el decurs de la festa també van restar inaugurats uns quants aparells de jocs infantils que havien estat costejats per subscripció popular i que, a partir de llavors, feren les delícies de la mainada.

L’aspecte del Tívoli ha anat canviant encara més al pas dels anys, però no és ara el moment de detallar-ho perquè és hora d’anar acabant, que ja esperen els Castellers i segur que ho faran millor que no pas jo. Abans, però, m’agradaria tenir un record per aquells que havien estat els vigilants i cuidadors del parc, de la guerra ençà. El primer va ser el Rata; després va venir el Ramon Domènech, del carrer de la Cort i, finalment, el Cipriano Cigarrán, que també feia anar el cotxe de regar pels carrers de la vila, Relacionada amb aquest darrer hi ha una anècdota molt sucosa que he pogut conèixer, com tantes altres coses, de la mà del nostre dilecte veí Josep Colomer, que d’històries de Vilafranca en sap un pou. Fa referència a la mona que hi va haver força anys tancada en una de les gàbies, al costat de la dels coloms, i que havia portat de Canàries l’avi Puig, de cal Corra de la plaça de la Constitució, arran d’un viatge que féu amb companys de la Unió Cinegètica del Casino. Quantes mares, i pares, i avis, i mainaderes no havien portat els nens, manta vegades, a veure la mona del Tívoli! Per als ulls encuriosits dels infants, allò era tota una novetat. Però va arribar un dia que la mona, ja velleta, es va posar malaltona i no hi va haver forma de recuperar-la. Passats uns dies d’incertesa, el fatal desenllaç esdevingué inevitable. Aleshores, el Cipriano va haver de comunicar la trista nova al capatàs Antoni Rama, i aquest, al seu torn, es va veure en l’obligació de fer un escrit -un “parte”, com en deien oficialment- adreçat a l’amic Colomer, qui, en aquella època ocupava el càrrec de regidor de l’Ajuntament que tenia cura de vetllar pel bon funcionament dels serveis que duia a terme la Brigada Municipal. El missatge deia així, textualment: “Se pone en conocimiento de la Superioridad que la mona esta mañana ha sido encontrada muerta después de haber intervenido el Veterinario varias veces (concretando, cuatro). Antes, cuando se notaba un poco triste, el Sr. Cipriano le daba por las mañanas leche caliente, poniéndole serraduras y unos sacos para abrigarla, no dejándole constantemente de ponerle botellas de agua caliente, pero al final nada se pudo hacer”. Per cert, el “parte” portava la data del 2 de novembre del 1966; o sigui que la mona -llesta com era- va triar el millor dia de l’any per anarse’n a l’altre barri: el dia dels Morts, o dels Difunts, que pel cas és el mateix.

Acabem, doncs, ara sí, amb un bon somriure a flor de llavis. No hi ha dubte que riure és sa i que fa festa. Per tant, com a apotecari que sóc, em cal desitjar molta salut per a tots vosaltres (i també, com ho fa l’enterramorts, salut i feina!, per a mi, esclar). Així, doncs, amics, que estigueu bons i que ho passeu molt i molt bé; que sigueu ben feliços, no solament aquests dies de la festa del barri, sinó tots els dies de l’any… i que per molts anys!

Aquest ha esta el meu pregó. Ara, que comenci la festa!

                                                                                         Eloi Miralles