Dissabte,18 de maig de 2024
Associació de Veïns del Barri del Poble Nou de Vilafranca del Penedès

Pregó 2022: Toni Ponce

 PREGÓ FESTA DEL BARRI DEL POBLE NOU 2022

Bona nit a tothom,

Abans de començar, voldria agrair a l’Associació de Veïns per haver pensat en mi per ser el pregoner de la festa del barri d’enguany. Encara recordo aquell dia que, després d’arribar d’entrenar, la Maria, la meva dona, em va dir: des de l’Associació de Veïns et busquen per fer una xerrada.

Uns dies després vaig reunir-me amb la Junta. Tenien clar el que volien, em van plantejar dues coses: la primera (i a per la que anava) era fer una xerrada sobre la meva vida i experiències en l’esport d’elit. L’altre (que me la van deixar anar de cop, i per la que estic avui aquí) era que fos el pregoner de la festa del Barri. En aquell moment vaig pensar dues coses: una, “mira com se l’han guardat aquesta pel final de la reunió” i l’altre “òstia se’m gira feina” però sense dubtar vaig dir que sí.

I aquí estic fent el pregó de la Festa del Barri del Poble Nou amb tots vosaltres i la meva família; la Maria, el meu fill Toni, el meu pare, la meva germana Mireia, llàstima que falta la meva mare i la meva àvia que segur que estarien aquí les primeres i ben contentes que el seu fill / net fos el pregoner. Allà on estiguin ho estaran gaudint.

Primer de tot em presentaré:

Sóc Toni Ponce, nedador paralímpic i, ara sí que ho puc dir, del club natació Vilafranca. Arribar fins aquí no ha estat fàcil, he viscut moltes experiències però el més important va ser el moment en el que vaig decidir que volia ser nedador paralímpic. Me’n recordo d’aquell dia perfectament. Estava al sofà de casa, amb la meva dona. No sabíem què mirar a la televisió i anàvem canviant de canal, fins que vam enganxar el canal de Teledeporte, on justament, en aquell moment, estaven retransmetent els Jocs Paralímpics de Londres 2012 en la modalitat de natació. De cop, em vaig reincorporar al sofà per mirar atentament en què consistia això dels Jocs. En aquell moment vaig veure gent amb discapacitat competint d’una forma bestial.

Després d’una bona estona d’assimilar el que havia vist, vaig dir-me: per què no puc ser un d’ells si tinc una discapacitat, sóc competitiu i m’agrada la natació? De seguida vaig fer-li la mateixa pregunta a la Maria. I ella no em va dir que no en cap moment, sinó un “prova-ho i a veure fins on arribem”. Aquest és el secret per arribar on vulguis, que el teu entorn més proper sempre cregui en tu i t’ajudi a fer realitat els somnis. I jo he tingut la gran sort de tenir el millor entorn al meu costat. El més fàcil és que et diguin sempre que no pots, però jo sempre he pensat que un ha de creure en si mateix, conèixer els seus límits i veure fins on pot arribar.

Ja han passat deu anys des de que em dedico a la natació. He competit a nivell nacional, europeu, mundial i Jocs Paralímpics. De vivències en tinc moltes i m’agradaria compartir-ne alguna amb vosaltres.

El meu primer campionat a nivell estatal va ser a Sant Sebastian. Mai no havia coincidit amb tanta gent amb discapacitat com aquell cap de setmana. Entre els nedadors només es respirava competitivitat i esport a un alt nivell. La discapacitat no era la protagonista.

L’estiu del 2014 teníem l’europeu a Eindhoven. Era la primera vegada que estava convocat amb la selecció espanyola. Em vaig inscriure en diferents proves. Me’n recordo com si fos ahir el dia que em va tocar nedar els 200 metres estils. Era molt complicat entrar a la final però vaig fer la meva millor marca i vaig entrar setè a la final.

Deixeu-me fer un incís: en les competicions internacionals l’organització és diferent, és molt estricta amb els horaris. Abans de nedar cada prova, es convoquen els nedadors quinze minuts abans a la cambra de sortida. Si arribes només un minut tard, estàs fora de la final i entra un reserva. Això no passa gairebé mai, i menys en una final europea, però a mi em va passar. Ara em presento mitja hora abans, per si un cas.

Campionat d’Espanya a Sabadell el 2016: el moment que vaig fer realitat el meu somni: participar als Jocs Paralímpics. En aquella competició vaig aconseguir la marca mínima per participar als Jocs de Río. Però no penseu que la marca va anar sobrada, la vaig fer clavada (1.31.60), ni una dècima més, ni una menys. Com diu el meu entrenador pal i gol, cap a Río.

D’experiències a Río en vaig viure moltes i de tota mena però me’n quedo amb tres. La primera, el moment en què em tiro per primera vegada a la piscina. Nedava els 100 metres esquena. La sortida la feia des de l’aigua i mentre em col·lava just davant meu, en el cronòmetre electrònic hi havia imprès el logo dels Jocs. Abans de començar a nedar vaig pensar: sóc aquí i ha valgut la pena tot l’esforç i sacrifici. Aquell pensament em va donar un extra d’energia.

I què dir de la Villa Paralímpica? Un espai reservat únicament pels esportistes i equips on cadascú de nosaltres teníem un objectiu ben marcat. L’única cosa que es respirava era esport i respecte. Les infraestructures eren espectaculars; tot era desmesurat: els apartaments, el menjador, els jardins, la plaça central… Recordo el moment previ abans de sortir a l’estadi de Maracanà durant la cerimònia d’inauguració, sortir i un munt de llums enfocant-nos i l’estadi ple de gom a gom. Va ser un moment brutal. 

O el moment en què em vaig proclamar campió del món a Mèxic el 2017. Ser dalt de tot del podi, amb la medalla d’or penjada, em va portar un cúmul de records de la meva trajectòria fins aquell instant. Aquell primer or mundial només podia tenir un nom, el de la meva mare, la persona que em va fer veure que el més important de la vida és gaudir-la.

I un dels últims moments que vull compartir amb vosaltres, perquè sinó no acabaríem, son els Jocs Paralímpics de Tokio, celebrats el 2021. Marcats per la pandèmia, amb tot el que va suposar. Però finalment es van poder celebrar i vam aconseguir les dues medalles de plata.

En aquests últims deu anys dedicant-me a l’esport d’elit he viatjat més que mai però en tots els viatges la tornada sempre ha estat el més especial perquè torno a casa, a la meva zona de confort, al meu barri i a la meva vila.

I és que a més a més de nedador paralímpic també sóc Toni Ponce, vilafranquí i del barri del Poble Nou. Nascut al carrer Amàlia Soler (sobre el Tok-Tok), vaig créixer i jugar al carrer Ignasi Iglesias, on els meus avis i pares tenien un supermercat (que primer va ser el Preko, després el Dia i finalment, el Coaliment). La meva germana i jo hi passàvem l’estona després de l’escola. Recordo les tardes d’estiu quan jugàvem al carrer. Quan arribàvem, el primer que feien era agafar un gelat almendrado i seure al pedrís del carrer i menjar-lo. Jo me’l menjava molt ràpid per així anar a trucar els  amics i començar a jugar. Quan deia que anava a trucar-los escoltava la mítica frase de la meva mare dient-me que esperés deu minuts més perquè era massa aviat i potser estarien fent la migdiada.

Ens ajuntàvem cinc o sis nens des de les cinc de la tarda fins a quarts de nou del vespre. M’agradava molt jugar a futbol. La porteria era un garatge. Sempre intentàvem xutar fluixet perquè sino sortia el propietari i ens renyava. Tard o d’hora acabava apareixent el gran del grup i feia un xut ben fort. Ja us podeu imaginar els crits del propietari en aquell moment. 

Si ens avorríem de jugar a futbol, jugàvem al “escondite”. El més lluny on ens amagàvem era a la cantonada del carrer Montblanc i els més atrevits donàvem la volta pel carrer Ramón Freixes, baixant per Tossa de Mar i tornant a entrar al carrer Ignasi Iglesias per salvar-nos. Jugàvem fins tard o fins que sortia el meu pare de la botiga i em deia que entrés a netejar-me els genolls perquè, com era d’esperar, els tenia ben negres de posar-los al terra per agafar la pilota que s’havia colat sota un cotxe.

També recordo els divendres a la nit. La meva iaia s’arreglava per anar a ballar sardanes aquí al Parc del Tívoli i jo des de casa amb la finestra oberta les escoltava. Em passava la setmana esperant que arribés aquell moment.

Alguna vegada escoltava com les dones més grans del barri em preguntaven “de quina casa ets?” i jo pensava “doncs de la meva, de quina si no?”. Amb el temps vaig entendre que la gent sabia de quina casa érem perquè ens coneixíem tots. I aquesta és l’essència del barri per a mi. Tots i totes ens acabem coneixent per una cosa o altra.

En definitiva aquells anys van ser una etapa memorable que recordo cada cop que obrim el local juntament amb la María.

Espero que el meu fill Toni també creixi en el local de De Cap a Peus al carrer Ignasi Iglesias com ho he fet jo, ja que no ho canvio per res del món.

I ara que han passat els anys i segueixo aquí m’agrada veure com han anat evolucionant els nostres carrers.

El nostre barri és un dels barris més antics de la Vila però amb constant canvi i actualització. Amb el temps ha anat creixent i s’ha anat adaptant a les necessitats de la població, comunicant-se amb altres barris i ampliant carrers per fer-los més accessibles per a tothom, com hem vist, per exemple, amb el carrer Tossa de Mar. Us haig de dir que com a usuari de cadira de rodes és molt més pràctic per a mi passejar-hi i que necessitem carrers més accessibles per a tothom.

Un dels espais més coneguts per a tots nosaltres és aquí mateix, al Parc del Tívoli on durant l’any podem gaudir de diferents esdeveniments: els entrenaments del grup de bitlles catalanes de Vilafranca, les matines i l’esmorzar per Sant Fèlix o altres actes de la festa major, les sardanes, els vermuts electrònics… i segur que me’n deixo molts pel camí.

Per a mi el Poble Nou és el barri idíl·lic per viure. Qui no ha vingut a donar un tomb pel barri? Ja sigui per anar amb els nens a jugar aquí al Tívoli, per anar a buscar catànies a Catànies Via, per fer un vermut a Ca l’Emilia,  encarregar ànec a Carns Ros per la festa major, o per comprar la rosa de Sant Jordi a l’Art Tupiari, per anar a dinar un dissabte després del mercat al Caliu,  comprar material d’escola o els coets per Sant Joan a Ca la Madrona… Qui no ha celebrat un aniversari amb un pastís de la Celeste? O qui no s’ha tret el carnet a l’autoescola Magí? En definitiva, el nostre és un barri on el comerç sempre ha estat present. Llàstima que alguns d’aquests comerços s’han perdut amb el temps. Veïns i veïnes hem de seguir fent barri i fomentar el nostre comerç.

Segur que molts de vosaltres també teniu vivències de fa anys i això és el que fa especial el nostre barri, que sigui quina sigui l’edat segueix generant experiències i records a tothom qui passa per aquí, perquè és un barri ple de vida. Que segueixi creixent i que entre tots i totes tinguem ganes de seguir fent barri.

I ara sí, que comenci la nostra festa!