Pregó 2024: Gerard Ferret i Colomer
Benvolguts veïns i veïnes, junta de l’Associació Veïnal del Poble Nou, col·laboradors d’aquesta festa i autoritats,
Abans que res, deixeu-me dir que m’omple d’orgull ser el pregoner de la festa d’enguany, tot i que us haig de confessar que quan m’ho va proposar la Maria Rosa Freixedas en nom de la junta em va costar dir que sí. No perquè me’n faltessin ganes, sinó perquè aquesta tarda he acabat un examen de la carrera i temia no arribar a temps. Com que molts de vosaltres no em coneixeu, em presentaré. Em dic Gerard Ferret Colomer, tinc 19 anys, estudio a la Universitat Politècnica de Catalunya i he crescut en aquest barri magnífic. Potser el verb “créixer” es queda curt en el meu cas, ja que des del meu naixement fins un parell d’anys enrere el Poble Nou ha estat l’escenari principal de la meva vida i la història de la meva família està lligada, en bona part, amb el que hi ha anat succeint.
Començaré amb l’arribada del ferrocarril a Vilafranca el 1865, un moment en què l’emplaçament de l’estació resulta clau per impulsar la urbanització de la zona sud-est de la vila, coneguda llavors com la “plana detrás los cuartels”, propietat majoritàriament de l’hisendat Albert Moliner, i que amb el pas dels anys acabarà esdevenint el barri del Poble Nou. Al cap de poc de l’entrada en servei d’aquest nou mitjà de transport, el meu rebesavi Ferret deixa el carrer dels Jueus (a dia d’avui Marquès d’Alfarràs) i s’instal·la a l’actual carrer de l’Ateneu, on arrenca el taller de fusteria familiar que regentaran tres generacions fins a principis de la dècada de 1970. Pràcticament al mateix moment, el 1885, el carrer acull la seu d’una de les entitats locals més rellevants de finals del segle XIX i inicis del XX: l’Ateneu Obrer Vilafranquí. Us vull parlar d’aquesta societat tan destacada (i oblidada) ja que em toca de prop per dos motius: primer perquè estava situada just davant la casa on visc i segon perquè fa uns mesos vaig poder presentar en forma de llibre la meva investigació sobre la seva trajectòria a partir d’unes notes escrites pel meu avi patern que vaig trobar endreçant papers.
Si bé és cert que va ser fundat com a federació de diverses societats laborals d’orientació republicana, l’Ateneu va transformar-se ràpidament en un punt d’alfabetització i formació dels obrers gràcies a l’escola (amb classes nocturnes pels adults i diürnes pels seus fills) i les diferents conferències i vetllades musicals que s’hi celebraven. Alhora, organitzava activitats lúdiques com els balls i disposava de seccions allunyades de l’àmbit acadèmic com la teatral, la d’escacs o la coral. Pel nostre barri, l’aparició d’aquesta entitat va significar molt més que el canvi de nom del carrer de Moliner per justament carrer de l’Ateneu ocorregut el 1893. Les trobades regulars per assajar o la ingent quantitat d’actes públics que s’hi duien a terme, i que a vegades comptaven amb convidats notables que anaven des d’un catedràtic de la Universitat de Barcelona fins al polític Lluís Companys o altres figures vinculades a l’òrbita d’Esquerra Republicana de Catalunya, van permetre atreure al Poble Nou a persones residents en altres punts del nucli urbà o de la comarca. A banda dels assistents esporàdics, cal remarcar que quan el 1893 Vilafranca rondava els 7.000 habitants, l’Ateneu comptava amb 542 afiliats, tots homes d’acord amb les normes i costums del moment. Els que formaven part de la secció coral van tenir l’inusual privilegi de viatjar a ciutats com Bilbao, Saragossa o París per cantar-hi, i probablement, en tornar, els carrers del nostre incipient barri o el mateix cafè de la societat ateneista eren testimonis de les històries que explicaven els afortunats als que s’havien quedat al Penedès. El desplaçament que de ben segur va despertar un interès general va ser la visita a Madrid: una sortida conjunta amb el FC Vilafranca de finals de maig de 1922 en què els coristes van actuar a casa del comte de Romanones en presència del rei Alfons XIII. Us imagineu l’enrenou que devia provocar que un grup de vilafranquins republicans i catalanistes cantessin en privat pel monarca espanyol?
Al pol d’activitat que suposava en aquell moment l’Ateneu Obrer i les enraonies que generava, com la que acabem de comentar, convé afegir-hi un altre punt de trobada remarcable a tan sols una illa de cases: l’antic Tívoli Villafranqués, que ocupava el lloc on som ara. Inaugurat el 1884, va ser inicialment un espai privat (només per entrar-hi a passejar calia pagar entrada) que comptava amb cafè, restaurant, teatre, pista de tennis, pista de patinatge i jardí, i que per a mossèn Trens tenia un “encant màgic”. Manel Güell ens recorda a Història de Vilafranca que al teatre, que tenia una capacitat aproximada de mil localitats i una gran cúpula al sostre, hi assistien la classe mitjana, els menestrals, els petits botiguers i els joves de classe alta, i que de tant en tant s’hi representava alguna òpera, a banda de sarsueles, comèdies i drames. Tant l’Ateneu com el Tívoli van ser claus en la rellevància d’una zona, el Poble Nou, que tot i que Pere Alagret ja definia el 1887 com una “nueva barriada compuesta de la ancha y prolongada calle de Amalia con sus varias, espaciosas y rectas afluentes, pobladas en su mayor parte de gran número de vecinos” (un model inspirat en l’eixample barceloní, vaja), es consolidaria definitivament amb els habitatges construïts a partir de 1928.
Com és sobradament sabut i han recordat altres pregoners abans que jo, aquesta expansió va ser possible gràcies a que el número 39.923 de la rifa de Nadal de Madrid d’aquell any, que havia venut el Casal Societat La Principal, va obtenir el tercer premi del sorteig. D’aquesta manera, van caure a Vilafranca cinc milions de pessetes, que molts van dedicar a fer realitat el somni de “la caseta i l’hortet”, segons el model d’habitatge que predicava Francesc Macià. El que segurament desconeixeu bona part dels presents és que aquest moment clau pel nostre barri i per la resta de la vila està doblement lligat a l’atzar. El primer vincle és evident: que la xifra de cinc dígits de la rifa en qüestió fos l’afortunada. Però aquesta carambola seria menys èpica sinó fos perquè unes setmanes abans del sorteig l’administrador local de loteries, Artur Puig, havia intercanviat amb el seu homòleg de l’administració número 20 de Barcelona, Daniel Masalles, les butlletes que no li agradaven per unes altres que li semblaven més atractives, rebent en aquest intercanvi el 39.923. Els redactors del setmanari Acció van deixar escrit a les seves pàgines que amb aquest acord “van esmunyir-se de la ciutat comtal els cinc milions de pessetes”.
He esmentat fa una estona el FC Vilafranca, en una època en què jugava al Camp de les Moreres, en un terreny arrendat a la família Recasens abans de traslladar-se al Camp de la Creu de Sant Salvador. Tot i no disputar mai partits dins del límit estricte del que ara és el Poble Nou, el fet que un dels eixos comercials principals del barri porti el nom de Tossa de Mar guarda una relació directa amb aquest club i, novament, és un tema que em toca de prop. Remuntem-nos al diumenge 1 de març de 1931, quan el primer equip del FC Vilafranca es va desplaçar a Palafrugell per disputar la jornada 25 del Campionat de Segona Categoria Preferent. A falta d’un quart d’hora pel final, amb un resultat de 2-2, l’àrbitre va xiular un penal favorable als locals que va provocar una “protesta” dels vilafranquins tan enèrgica que es va haver de suspendre el partit. De tornada, en la foscor de la nit, el xofer de l’autoòmnibus va prendre a Llagostera la carretera errònia, dirigint-se cap a Tossa de Mar enlloc de cap a Caldes de Malavella, enfilant així un traçat d’estretes corbes tortuoses. En un d’aquells revolts, que seria recordat des de llavors com “el revolt de la mort”, el vehicle es va estimbar i va rodolar 80 metres pendent avall, causant la mort instantània de l’aficionat Magí Güell i deixant ferit de gravetat el jove esportista i directiu Josep Colomer Soler, que va acabar morint el dijous següent deixant enrere dues filles i una dona embarassada del meu avi matern, que avui ens acompanya. Mentre altres dirigents que viatjaven en un turisme i havien presenciat l’accident corrien a Tossa a buscar ajut, els supervivents que havien quedat il·lesos intentaven auxiliar els seus companys. Citant el setmanari Acció: “Es pot dir que tot Tossa, amb exemplar humanitarisme, va acudir a socórrer els nostres ferits. Els espectacles van suspendre les sessions. Els cafés van tancar. Els que sopaven se’n deixaren. L’alcalde, els sacerdots, els metges, dones, vells. El nobilíssim gest de Tossa mereix l’etern agraïment de Vilafranca. Sense els seus rapids socorsos les conseqüencies de l’accident haurien estat, indubtablement, encara més cruents”. Per tant, va ser l’al·ludida mobilització qualificada d’”exemplar” la que va motivar la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament de Vilafranca a acordar l’11 de març de 1931 que es donaria el nom d’aquesta població a un carrer, el nostre Tossa de Mar, on em consta que properament s’hi col·locarà una placa de record aprofitant els actes de celebració dels 120 anys del club per correspondre la que des del 2004 llueix a la població selvatana.
El mateix any que es creava el FC Vilafranca, l’espai que ens acull avui, el Tívoli, es convertia en el bressol d’una entitat que ocuparia un lloc preeminent a la vila juntament amb l’Ateneu. I és que el 24 de setembre de 1904 un grup de nois va organitzar aquí un ball que va ser la llavor de la fundació al cap d’un mes del Casal Societat La Principal. Després de l’arrencada al Teatre Principal (ara Teatre Cal Bolet), que el propietari cedia gratuïtament als entusiastes joves, el grup creix i desplacen el seu punt de trobada a l’antic teatre del Tívoli, del qual n’esdevenen llogaters en dues etapes: del 1906 al 1908 i del 1918 al 1921, quan s’inauguren les instal·lacions casalistes que han arribat als nostres dies. Pels volts de 1920, l’Escola Montessori, coneguda com “La Casa dels Nens” i activa des del curs 1915-1916 gràcies a l’esforç de persones com Ricard Fortuny o Romà de Saavedra, entre d’altres, mou les seves dues aules (la de pàrvuls i la d’ensenyament elemental) al cafè del Tívoli a canvi del pagament de 200 pessetes mensuals i el dret d’utilitzar el jardí i la pista de patinatge. El centre, mixt, amb professors que no formen part de cap orde religiós i on s’ensenya en català, romandrà en funcionament fins a l’arribada de la Segona República, quan paradoxalment tanca portes per problemes de finançament. En plena dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), l’alcalde Joan Álvarez de Sisternes notifica el 16 d’agost de 1926 al Foment Sardanista que no es podran dansar sardanes a la via pública (es comenta que va afirmar que “Las Ramblas son para pasear y no para bailar sardanas”), de manera que els seus membres s’instal·len a l’antic teatre del Tívoli pagant també 200 pessetes mensuals. Allà hi organitzen ballades de sardanes i altres danses folklòriques i alguna obra de teatre amateur, uns actes en què era habitual que, cito textualment la premsa del moment, “els jardins i el saló del TívoIí es vegessin plens de públic que es llançava desitjós d’esplaiar-se i passar la tarda festívola”. Finalment, el 1933 es traslladen al Casino Unió Comercial. A partir de llavors, el complex lúdic del Tívoli entra en decadència, i el 1943 l’Ajuntament compra els terrenys a Galiano Travaret per a ubicar-hi la primera “Exposición y Feria Oficial de la Viña y del Vino”, que va tenir una segona i tercera edició el 1953 i el 1963, respectivament. Al llarg d’aquest temps, la fisonomia del Tívoli anirà canviant fins que l’estiu de 1962 cessa el servei de restaurant i cafè i el 1974 s’enderroquen els murs de totxo que el delimitaven per donar pas a un parc obert tant de dia com de nit, que serà reestrenat el 23 de juny de 1989 un cop acabades les obres pressupostades amb 27.596.446 pessetes. Abans d’aquest moment, però, cap al 1973, una de les meves tietes, encara petita, va quedar-hi tancada accidentalment durant uns minuts, fins que alertada pels seus brams desconsolats, una vianant va avisar el vigilant perquè la rescatés i la va acompanyar a casa.
L’últim vestigi que quedava d’aquesta època que s’acaba definitivament el 1974 era la mona (la mítica mona del Tívoli!). Malgrat que no aporto res de nou, permeteu-me que us recordi novament l’anècdota del “parte” de la seva mort el 2 de novembre de 1966, uns dos anys després d’haver estat regalada per un particular. Una història que he sentit a explicar un munt de vegades, atès que el meu avi Colomer en aquell moment era el regidor de l’Ajuntament responsable de la Brigada Municipal i, per tant, el receptor de la missiva que contenia la tràgica notícia. El missatge deia el següent: “Se pone en conocimiento de la Superioridad que la mona esta mañana ha sido encontrada muerta después de haber intervenido el Veterinario varias veces (concretando, cuatro). Antes, cuando se notaba un poco triste, el Sr. Cipriano le daba por las mañanas leche caliente, poniéndole serraduras y unos sacos para abrigarla, no dejándole constantemente de ponerle botellas de agua caliente, pero al final nada se pudo hacer”.
Referint-nos de nou al Tívoli, la dècada de 1970 va significar la democratització completa del parc, que havia passat de mans privades a l’Ajuntament el 1943 però que no va esdevenir plenament un espai públic en favor del barri i els seus veïns i veïnes fins el 1974, quan sense parets que en restringissin l’accés fora de l’horari d’obertura, tothom en va poder començar a gaudir plenament les vint-i-quatre hores del dia. Malauradament, l’Ateneu Obrer Vilafranquí, que havia presidit el meu besavi patern, no va córrer la mateixa sort. Creat amb vocació social i plural, l’immoble que ocupaven en acabar la Guerra Civil espanyola (1936-1939), el número 9, va caure a les urpes de l’Estat franquista, i en una lenta agonia que va durar vint-i-tres anys els espoliadors van decidir vendre l’immoble a un particular, Santiago Alayo. El 1972 una promotora va adquirir l’edifici per enderrocar-lo i bastir-hi l’actual bloc de pisos, esborrant qualsevol rastre de l’Ateneu. Des de fa 15 dies, una placa a la façana recorda gràcies a l’Ajuntament aquesta trista història.
Continuant amb el repàs de com ha anat evolucionant el barri, ens podria entristir recordar el patrimoni desaparegut: l’Estació de Viticultura i Enologia (popularment l’Enològica, posada en marxa el 1903 i que va treballar estretament amb els propietaris i comerciants del sector del vi), el Celler Cooperatiu (fundat el 1932 i que es va traslladar a la falda de la muntanya de Sant Pau abans de ser absorbit per Covides el 2006), la Clínica de Sant Ramon (ubicada a la cruïlla entre els carrers Amàlia Soler i Tossa de Mar, que va obrir portes als anys 50 i on es van atendre pacients durant unes quatre dècades), el velòdrom (situat entre els carrers Tossa de Mar i Montblanc, inaugurat el 1935, asfaltat el 1939 i enderrocat el 1964 per aixecar-hi una nova promoció immobiliària després d’haver vist passar anys enrere alguns dels millors ciclistes del moment), o la Font de la Mandra (que va tardar molt a construir-se, d’aquí en ve el nom, i que va inspirar una cançó de l’artista Pep Picas, fill del Bar Picas que hi havia al carrer d’Amàlia Soler número 151).
Tot i això, el balanç d’equipaments entre passat i present és clarament favorable. Fent un inventari ràpid, actualment el barri compta amb 2 escoles (el Montagut i el Cristòfor Mestre), 2 llars d’infants (el Picarol i la Lola Anglada), 3 parcs (el del Tívoli, el del Poblenou i el de l’U d’octubre, que limita amb la Girada), 1 residència de la tercera edat (la Josefina Mata), 1 centre de dia (el Jaume Nicolàs, que s’emplaça a la rehabilitada casa Berch i Galtés, una joia projectada el 1897 per l’arquitecte Eugeni Campllonch), 1 casal d’avis (el del Tívoli), 2 esglésies (l’evangèlica baptista i la de Fàtima, construïda el 1953 i que porta aquest nom arran d’una processó celebrada uns mesos enrere en què es va passejar per la vila la imatge de la Mare de Déu de Fàtima), el cau de l’agrupament escolta Pere II i santa Maria de Foix, 2 escoles de música (l’Aula 4 i el Clau de Sons) i, des del setembre de 2022, una facultat universitària d’Infermeria! A més, tenim a prop les estacions de tren i de bus i som a tocar del centre històric, disposem d’un teixit comercial actiu i no ens falten establiments on fer un bon àpat o un cafè amb els amics. Al llarg dels 15 quilòmetres que conformen els nostres carrers s’hi distribueixen més de 1000 punts de llum i uns 1500 arbres, segons dades que m’han facilitat els tècnics municipals Roger Santacana (que també és veí del barri) i Vera Mestre.
Ara que he esmentat l’església de Fàtima voldria compartir amb vosaltres una anècdota divertida que va protagonitzar el meu avi patern. El dia del seu casament, el 27 d’abril de 1964, havia de recórrer a peu els pocs metres que separaven el seu domicili, al carrer de l’Ateneu, de Fàtima. La seva mare havia decidit que el seu fill fes el desplaçament en taxi, però resulta que el conductor del vehicle es va endarrerir i el que havia de ser un viatge intranscendent va acabar amb la núvia, la meva àvia, arribant primer i esperant a l’altar amb el seu pare, un fet que a la família recordem sovint entre rialles.
Reprenent el fil, volia afegir que gràcies a tots els avantatges al·ludits que em permeten afirmar que en aquesta zona de Vilafranca s’hi viu bé, el nostre barri ha anat creixent demogràficament fins a convertir-se en el més poblat del municipi. L’1 de gener d’enguany, representàvem un 20% dels habitants totals, amb 8459 residents (4035 homes i 4424 dones). Si gaudim d’aquesta qualitat de vida és també degut a l’actitud proactiva de la nostra Associació, que va reunir per primera vegada els veïns i veïnes en assemblea el 13 de febrer de 1977 i que des dels seus orígens ha sabut combinar les activitats lúdiques i culturals amb la reivindicació i demandes de millora. Ja el diumenge 8 de maig d’aquell 1977 es celebra la festa del barri, que serveix per a presentar públicament l’entitat, i s’organitzen una cercavila infantil matinal amb capgrossos i gegants, uns partidets de bàsquet, una gimcana i jocs pels menuts. A la una del migdia té lloc una actuació dels Falcons de Vilafranca, que s’alterna amb una ballada de sardanes a càrrec de l’Agrupació Folklòrica del Casal. La festa es reprèn a dos quarts de sis amb una representació de titelles de la companyia “La Bubota de Vilanova”, una actuació teatral del grup CAEP-III i un breu concert, a dos quarts de vuit, del Pep Picas, en el qual probablement va cantar “La Font de la Mandra” abans que fos interpretada aquell 1 de novembre al programa “Varietats”, emès per RTVE Catalunya des dels estudis de Miramar a Montjuïc. A la mitja part es sorteja una panera amb productes cedits per establiments del barri, i en acabar té lloc un ball popular animat per un grup de grallers, amb la rifa d’una truita monumental inclosa. Durant el dia, funciona un servei de bar i es projecta un audiovisual sobre el barri i el paper de l’Associació Veïnal sota el següent lema, encara ben vigent: “Poble Nou: un barri que és nostre”.
Perquè, vull repetir, el paper de l’Associació Veïnal (que el passat mes de març va canviar de nom per ser més inclusiva) ha estat important al llarg d’aquest temps per aconseguir millores per tots els veïns i veïnes, d’entre les quals cal destacar la participació constructiva en relació al cobriment de la via del tren (no exempta de complicacions), les obres de reurbanització del carrer Tossa de Mar o la remodelació del parc del Tívoli acabada fa uns dies. Ara que disposo de micròfon i altaveus i que entre el públic hi tenim l’alcalde i alguns polítics, aprofitaré per seguir reivindicant millores com ara voreres més accessibles, espais més verds, entorns escolars més amables, més quilòmetres de carril bici i més mobiliari de jocs infantils. I ja que hi som, algun equipament adreçat als joves, que anem faltats d’espais lúdics on trobar-nos i poder dur a terme les nostres activitats.
Els membres de l’Associació Veïnal s’han preocupat, a més, de dinamitzar els nostres carrers i places en dates assenyalades: per Sant Jordi, amb actes culturals diversos; pels volts de Nadal, rebent el patge Raimon al local social on jo mateix hi he portat la carta dirigida a Ses Majestats en diverses ocasions; el dimecres de Cendra, acollint la sardinada popular i la pira funerària del rei Carnestoltes, que arriba acompanyat del seguici fúnebre del qual formo part com a bombo de la banda municipal, i per descomptat, preocupant-se perquè la festa que estic pregonant tiri endavant. Ara bé, aquesta és una tasca que no pot fer-se sola, i per això necessitem que la xifra d’uns 350 associats amb què compta actualment l’entitat continuï creixent.
Tal com he començat dient, la meva vida ha transcorregut al Poble Nou, ja que fins abans d’iniciar la meva etapa universitària a Barcelona un parell d’anys enrere, he estat un nen de la llar d’infants El Picarol i un alumne de l’Escola Montagut, un centre fundat el 1965 al bosquet de pins cedit pel compte Carles de Moy. I també he gaudit, és clar, d’aquesta festa de la mà de tots quatre avis: amb l’avi Ferret, participant al taller de tai-chi de diumenge al matí, amb l’avi Colomer berenant a la xocolatada, amb la iaia Magdalena assistint al concert d’havaneres i amb l’àvia Montserrat seient entre aquestes cadires per escoltar el pregó. És per tot això que em plau encetar aquesta celebració i desitjar-vos a tots i totes que passeu una molt bona festa.
Moltes gràcies i visca el Poble Nou!
Gerard Ferret Colomer
Parc del Tívoli, 31 de maig de 2024