Bona nit i benvinguts al vuitè pregó de la festa del barri del Poble Nou.
La veritat és que no sé ben bé què hi faig, aquí. De fet no hi hauria de ser, em sembla. No soc del vostre barri, que fa 61 anys que soc del centre, però hi ha dos motius que potser poden donar peu a justificar la meva intrusió a casa vostra. Abans dels dos motius, però, deixeu-me recordar i saludar els set pregoners que m’han precedit, tots ells relacionats d’una manera o altra amb el Poble Nou: Armand Beneyto, Carles Adell, Josep Badell, Vicenç Lacruz, Eloi Miralles, Joan Solé Bordes i Toio Ribas. I tornem als motius que em poden justificar: en primer lloc, la tenacitat, la tossudesa, l’amabilitat i la persistència de la Fina Milà i el Josep Maria Tobella, membres de la vostra junta que no han parat de perseguir-me per tal que avui pronunciï aquest pregó. Planyo el fill de la Fina, l’Aureli, tinent d’alcalde de l’Ajuntament, i el seu alcalde, el Pere Regull, perquè quan ella i el Josep Maria posen la banya en un forat es fa molt difícil que les seves reivindicacions i desitjos no arribin a bon port. Molt difícil.
Conyes a banda, amb gent tenaç i treballadora com aquesta no és d’estranyar que el vostre barri funcioni i progressi adequadament. I l’altre motiu, més enllà que sigui el director del 3d8, és que de petit vaig tenir una relació estreta amb el Poble Nou quan el 1965 es va fundar l’escola Montagut aquí al carrer de Menéndez y Pelayo i el curs escolar 65-66, quan tenia 8 anys, em va suposar passar de mort a vida. Després que a Sant Elies feien fora els nens als 7 anys i només s’hi quedaven les nenes, vaig fer un curs a Sant Ramon durant el qual “nuestro señor profesor” -que així es feia dir l’Antonio González, en pau descansi- que no era sacerdot i els diumenges ens portava a tots 40 alumnes de la classe d’excursió amb la OJE (la Organización Juvenil Española de la Falange), ens pegava per no res, ens castigava per no res, ens feia cantar el “Cara al sol” cada dia i ens feia sortir al pati en fila índia cantant “Mary Carmen, Mary Carmen, ya te lo decía yo, si no vas al colegio, nunca, nunca aprenderás”. I l’últim de la fila, normalment el Durich o el Baquerín, els més gamberros de la classe, portava un rètol penjat a l’esquena que deia “Soy tonto, pegadme”, visca la pedagogia, de manera que els alumnes grans del col·legi els fotien a la bassa, una bassa amb una aigua molt bruta, i molt freda a l’hivern. Per això, quan vam arribar al Montagut i la senyoreta Lluverol ens llegia “El petit príncep”, no ens pegava, ens parlava en català sempre que podia, ens estimava i, en definitiva, ens tractava com el que érem -nens, només nens- per això, per aquest canvi radical en la nostra formació quan érem infants, vam passar de mort a vida. Vet aquí perquè, quan era molt petit, vaig ser tan feliç al vostre barri.
I el curs següent, quan l’escola encara no havia acabat de construir el nou centre als Pins, la primera promoció de Montagut vam cursar el primer quadrimestre, de setembre a desembre, a l’Ateneu i el pati el teníem aquí, al Tívoli, amb els gronxadors i la mona, que va morir aquell any, el 1966.
El dia 2 de novembre va morir la mona del Tívoli. Nosaltres, canalla entramaliada com és la canalla, anàvem cada dia a tirar-li pedretes i a fer-la enfadar. Es posava com una mona, valgui la redundància, i ens encantava fer-la emprenyar, aquesta és la veritat. Mai no li vam fer mal, però a fe de Déu que la fèiem emprenyar. Aquest dia, 2 de novembre del 66, el capatàs de la brigada municipal de Vilafranca va redactar un informe que deia, textualment, “Los jardineros señores González i Doncel, por causa de la lluvia estuvieron en la cochera de la calle Beneficiencia a poner a punto las maderas que se utilizan en la Feria y Fiesta Mayor. A estos señores se unieron los peones Juan Antonio Acedo y José Retamal, a la tarde unos a los jardines de la Rambla de San Francisco y otros a la Rambla de Nuestra Señora al arreglo de unos baches. El señor Félix y señor Fernando a terminar otros detalles de los colegios y al arreglo de las aceras de la calle de la Fuente. Hoy el señor Ramón cubre el puesto del señor Cipriano. Se hace mención de los cambios de impresiones con el señor Comas sobre las obras municipales en las que se acordó el mal desarrollo de las mismas. Se entiende eso por la poca consistencia de la proporción en los materiales”. I finalment hi ha un afegitó després de la signatura del capatàs, el nom del qual no sé desxifrar de la seva signatura, que diu “Se pone en conocimiento de la Superioridad que la mona esta mañana ha sido encontrada muerta después de haber intervenido el Veterinario varias veces (concretando cuatro). Antes, cuando se notaba un poco triste, el señor Cipriano le daba por las mañanas leche caliente poniéndole serraduras y unos sacos para abrigarla no dejándole constantemente de ponerle botellas de agua caliente, però al final nada se pudo hacer”.
Pobra mona, la nostra mona. Però anem al tema que m’interessa destacar, que és el compromís de la gent de la vostra junta, que dedica bona part del seu temps lliure a treballar pel vostre barri, de manera desinteressada i constant. La tasca no és fàcil perquè sempre hi ha d’altres associacions de veïns que volen anar molt de pressa a fer les coses i d’altres que volen treballar més a poc a poc, i sempre hi haurà gent del vostre barri que dirà que si es fan classes d’anglès també se n’haurien de fer de castellà, per exemple, sobretot amb aquest auge de Ciudadanos que està tant de moda, i sempre hi haurà problemes globals de ciutat com són les caques dels gossos pels carrers i les bicis per les voreres, per citar dos casos comuns als vuit barris vilafranquins. Enguany la vostra junta ha imprès un programa de les festes a tot color, cosa que tinc entès que feia anys que no es feia, amb una extensíssima enquesta per tal que els veïns del Poble Nou es facin responsables de demanar-vos quins són els temes i els problemes més urgents a arranjar i amb l’agraïment a la col·laboració dels Escoltes i el MIV, entre d’altres, agraïment que fan públic de bon grat ja que una de les tasques de la junta de la vostra associació de veïns és aconseguir la col·laboració de totes les entitats del barri. Vigileu, de passada, que el cobriment de la via no s’aturi i es continuï fent -com fins ara- amb la voluntat inequívoca de millorar els espais verds, els aparcaments i, en definitiva, el vostre entorn.
Un altre tema destacable d’enguany és que demà passat, diumenge, se celebrarà una missa a les 10 del matí aquí al costat, a la capella de la Mare de Déu de Fàtima, per tal de commemorar els 65 anys de la seva construcció. Es va crear el 1953, el mateix any en què al Tívoli es va celebrar amb notable èxit la segona fira del vi, i tant la compra del terreny, que fins aleshores era un magatzem, i la construcció de la capella es van sufragar amb aportacions populars de veïns del Poble Nou. Cal afegir, però, per conèixer de més a prop el perquè de tot plegat, que l’església catòlica tenia un terreny al costat del magatzem que es va comprar amb capital del vostre barri i que, a més, l’església evangèlica tenia un lloc de culte a quatre passes, de manera que calia fer-los la competència per tal que els feligresos no canviessin de credo només perquè tenien una capella al barri, protestant, però més a prop de casa que no pas anar-se’n al centre en temps en què Vilafranca creixia considerablement, sobretot pel Poble Nou.
Vaig llegir divendres passat al 3d8 que la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Veïnes que es va constituir fa poc més d’un any i que aplega les vuit associacions que hi ha a Vilafranca volen gestionar una part del pressupost ordinari de l’Ajuntament per tal de poder decidir una partida dedicada a la millora dels carrers vilafranquins, entre d’altres objectius. L’Ajuntament s’ha mostrat disposat a estudiar l’oferta i a negociar-la conjuntament. Ben fet. Diàleg, sempre diàleg. Aureli, vas arreglat, però s’arribi on s’arribi la voluntat d’escoltar els veïns t’honora. El que és important és que les associacions de veïns vilafranquines tinguin la voluntat d’unir-se -ara en una coordinadora i demà potser en una federació- per tal de ser més forts i per poder plantejar al consistori les propostes que els semblin necessàries per millorar el bé comú vilafranquí. Sense imposicions i amb propostes de millora s’avança col·lectivament, de manera que us felicito per la iniciativa, junta del Poble Nou, d’unir-vos amb les altres associacions perquè la unió fa la força i, amb voluntat de diàleg i de negociació, sempre podreu ser més forts davant de l’Ajuntament i, en conseqüència, aconseguir millorar encara més el benestar social de tots els vilafranquins. I a veure si de passada som capaços tots plegats de seguir el vostre exemple i ens unim tots els catalans per aconseguir la llibertat, la sobirania, la república, la normalitat al capdavall, és a dir -com vosaltres teniu una junta del barri- una nació amb estat, com els països normals, no com les colònies.
En aquest sentit em sembla, per exemple, un encert el carril bici que s’ha construït de Vilafranca a Moja, ja que permet després continuar cap a Sant Miquel d’Olèrdola, Sant Pere Molanta, Sant Cugat Sesgarrigues, la Granada, les Cabanyes, Guardiola… és a dir, possibilitar que la gent agafi la bicicleta i deixi el cotxe a casa perquè té vies per circular en què se sent segura. En canvi el carril bici i per a vianants de Vilafranca fins a la muntanya de Sant Jaume, que no arriba a les Cabanyes, em sembla un contrasentit. I a sobre amb una vorera ovalada molt perillosa -entre la carretera i el carril bici- que no entenc quina finalitat té a no ser que sigui la de provocar que algun ciclista o algun motorista s’hi foti de lloros. Parleu-ne amb l’Aureli, Fina, i a veure si aconseguiu que convenci l’Agustí Vallverdú, alcalde de les Cabanyes, per pagar del seu pressupost ordinari el tram que falta fins al seu municipi, de manera que després es pugui continuar per la Carrerada fins a Guardiola i així, de mica en mica però efectivament, anem aconseguint que tots plegats ens sentim suficientment segurs per deixar el cotxe a casa i circular amb bici.
En fi, el que volia era agrair-vos el vostre compromís a treballar pel vostre barri i demanar a tots els veïns del Poble Nou que us facin costat, com ja fan, per tal que lentament però sense encantar-vos, amb la tenacitat que us caracteritza, pugueu continuar dedicant-vos al Poble Nou, encara que a vegades només en rebeu com a paga alguna queixa o alguna bronca. Ja sabeu que la culpa de tot la tenen els polítics i, si no, els periodistes. Però en tercer lloc ja veniu la gent que es compromet desinteressadament per millorar el bé comú, com vosaltres. Sempre m’han fastiguejat molt les generalitzacions i tant al món polític, com al periodístic o com al de l’organització veïnal hi he trobat sempre una immensa majoria de gent honrada, eficaç, desinteressada i solidària i només quatre pocavergonyes que s’han dedicat a la cosa pública per treure’n un benefici personal. La immensa majoria de la gent que he conegut que s’ha dedicat a la cosa pública, ho vull repetir, és gent honesta que massa sovint només ha tret garrotades de la seva solidaritat i de la seva voluntat de dedicar-se a millorar la qualitat de vida dels seus veïns.
Per tant, amics i amigues, disculpeu-me la pallissa que us he fotut, tot i que em sembla que no ha estat massa llarga, que no plogui més, aquest cap de setmana, que tingueu una molt bona, rica, plena i divertida festa del barri i visca el Poble Nou, Visca Vilafranca i visca Catalunya lliure!
